Primera part: Rastres, d'Olga Tragant

Si el vent duu dins seu la sensació del cos;
encara no sé
viatjar dins l'estranyesa
d'un paisatge, un carrer, un continent
o la d'un rostre dibuixat per l'amor
i la seva desaparició.
Com enlairar-me fins a ser
humana de debò?
Encara no sé perdre'm
dins el que ve
i no tornarà pas
Encara no sé donar
ni rebre bellesa
Per quin camí els rius, l'herba, l'ocell que som
han deixat de vetllar per ells mateixos?
Recolzar-me sobre el temps
esdevenir un arbre que espera
Tindrem temps d'anar ben lluny
de travessar les cruïlles, els mars, els núvols
d'habitar aquest món que va entre els nostres passos ?
podrem escoltar
el bellugueig dels cossos a través de la sorra;
tindrem el temps
de dir-nos-ho tot i de deixar d'estar espantats ?
Tindrem temps de trobar
un metre quadrat de terra i de viure-hi
el que se'ns escapa?
Encara no sé
Un rostre recolzat contra el món

Hélène Dorion

Olga Tragant ha viscut set anys als Estats Units, on va estudiar dansa i psicologia de l'activitat física. També ha realitzat estades a Amsterdam, on estudià la improvisació, i al Japó, formant-se al butoh. Ha presentat el seu treball a molts països.

Creació i interpretació: Olga Tragant

Il·luminació: Manu Martínez

Vídeo: Josep Mª Canyameras (càmera i fotografia), Amat Carreras (muntatge), Hélène Dorion (poema)

Ajudants a escena: Jaume Amigó i Yo Kurashina

Fotos: Imma llobet i Elena Muné

Música: A.Brahem, L.Lizards, J.Zorn, P.Comelade, T.Szemzo, Mastretta

Agraïments: Teatre c.c. Zona Nord, Ateneu Popular 9 Barris, Nagoya University of the Arts (Japó), Jordi Cortés, Dani Tomás.

Segona part: La Superficie del col·lectiu lacajadegalletas, companyia Dis-torsió

Un personatge assegut d'esquenes recita frases suposadament profundes: és el controlador del moviment, de l'aparença i l'exhibicionisme.

Una dona es deixa portar fins als seus propis límits físics.

Un home que no pensa en el perquè, però li encanta vestir a la moda i cultivar el seu cos.

Comença la importància d'allò extern, la nostàlgia ridícula i el nu. Cossos que es creien que es mouen amb llibertat.

Una crítica a la pretesa profunditat de certs missatges públics i al control que tenen els mass-medias a la nostra societat.

La Superfície és, després de tot, un anunci de cogombrets.

Concepte i realització: Laura Dorna i Diego Gómez

Direcció coreogràfica: Laura Dorna

Intèrprets: Neus Rotger, Miquel Llaràs, Diego Gómez i Laura Dorna

Músiques: Hans Platzgummer i Ca Mi Tokujiro, the Leaf Label i Nino Ferrer

Disseny de llums: Diego Gómez

Vestuari i atrezzo: Laura Dorna

Agraïments a l'escola de dansa AREA i a l'Ateneu de Popular 9 Barris