Andoni Lubaki, una mirada personal als conflictes bèl•lics

Can Basté acull una retrospectiva del treball del fotoperiodista de guerra

El fotoperiodista Andoni Lubaki exposa per primer cop part de la seva obra i ho fa al centre cívic Can Basté. Desenes d’instantànies, la majoria inèdites, que resumeixen l’evolució des d’un llenguatge visual d’acord amb els cànons de les agències i la premsa a unes fotografies més personals i amb una voluntat de despertar el debat.

Andoni Lubaki (Urretxu, 1982) ha rebuscat al disc dur del seu ordinador amb l’ajuda de Ferran Quevedo, comissari de l’exposició i vell company d’ofici, aquelles fotografies que millor descriuen la seva evolució professional i personal. Són imatges en blanc-i-negre de cinc conflictes o guerres. Des de la seva primera cobertura, al Polisari, passant per Alep, Ucraïna, Líbia i Mossul. “Són fotos que no són tan fàcils de veure en la premsa diària, que et demana fotografies molt gràfiques i ben enfocades, però jo en moltes de les fotografies he anat a buscar expressament un desenfoc, he anat a buscar l’emotivitat, volia transmetre la por o l’incertesa.”  En els 6 anys de professió, Andoni Lubaki ha canviat l’enfoc i el llenguatge visual. Un canvi propiciat per tot un debat intern per establir els límits ètics i deixar a una banda l’objectivitat. “Al principi em creia tot allò de l’objectivitat del fotoperiodista, avui dia no crec en l’objectivitat. Sóc subjectiu, a cada foto he decidit jo fer clic o no fer-ho. Mirar cap a una banda o l’altra. Em vaig haver de desempallegar de la disfressa que tenim els fotoperiodistes de cinisme per voler ser objectius, per treure’ns de sobre les culpes del que tenim al davant. – afirma Lubaki – Tinc un amic i company de feina que diu que tot aquell fotoperiodista ha d’aspirar a canviar alguna cosa amb la seva fotografia, que sinó seria de cínics. Però també és de cínics creure que una fotografia nostra pot canviar el transcurs de la història.”

El canvi més important va arribar en el darrer viatge a Mossul. Aleshores decideix deixar de fer fotografies per a les agències. “En 6 mesos no vaig enviar cap fotografia i vaig fer altre tipus d’imatges. Va ser una experiència dura perquè t’has de treure els vicis que agafes en sis anys de treball continu per a les agències, que implica veure la foto que tens al davant de la manera que la vol cert tipus de premsa. En aquesta exposició crec que no hi ha cap fotografia que pugui entrar en una plana de premsa, tal i com estan editades i tractades.”, assegura.

En només sis anys de carrera, Andoni Lubaki ha aconseguit grans reconeixements, com una nominació al Pulitzer i diversos premis internacionals de fotoperiodisme, però no es declara partidari a ser premiat. “Crec que el fotoperiodista no s’ha de presentar a premis. A mi m’han presentat les agències als certàmens, però jo mai m’he volgut presentar”, assegura.

L’exposició ‘Un món convuls’, que mostra Can Basté, representa un punt i apart per a Lubaki. “No vull tornar a fer fotografia al front, vull pensar en el dia a dia. M’agradaria fer fotoperiodisme d’investigació. Pot sonar molt cínic però és així: jo en el front m’avorreixo moltíssim. El 95% del temps que estem a la guerra, i qui digui el contrari menteix, és esperar i esperar, aconseguir un permís, aconseguir que algú et porti del punt A al punt B gratis o pagant poc. Aquí hi ha fotos que sembla que quan ens llevem, sortim i ja hi ha trets, i res més lluny de la realitat. És esperar, esperar, esperar i esperar… i de sobte hi ha un 5% del temps en què la cosa es comença a moure, hi ha acció. Però del 5%, només un 0,1% és adrenalina pura. I tampoc m’agrada aquest tipus d’adrenalina perquè no es poden buscar bones fotos aleshores, no expliquen perquè hi ha un conflicte, és un bang bang i prou.”

Andoni Lubaki convida al visitant de la mostra a indignar-se i reflexionar a partir de les fotografies. Can Basté Can Basté organitzarà també visites guiades adreçades a les escoles del barri per a que els adolescents puguin també participar en un debat sobre el tema.