“Toco la guitarra als barris i torno a casa feliç”

Rafi Mora és un músic de carrer autodidacte i vocacional

Rafi Mora és un músic de carrer per vocació. Des dels 8 anys ja era un apassionat de la música i es va crear la seva pròpia bateria amb timbals per tocar. La guitarra no va arribar fins als 11 anys, després de tres anys demanant-la per Reis. El seu pare no volia que fos músic, però el Rafi diu que no sap fer una altra cosa que el faci sentir millor.

Nascut a Tànger va traslladar-se a França per dedicar-se a la política, però amb només una setmana a la universitat va tenir clar que no era lo seu. Va treballar un temps com artesà del cuir i fent joguines de fusta, però no va ser fins als 35 anys quan va decidir sortir al carrer amb la seva guitarra. “Vaig començar a tocar i em va anar bé al barri Gòtic, després vaig anar al metro a aprendre, perquè no sabia. Allà podia assajar un tros de cançó perquè la gent només estava de pas”, recorda el Rafi.  Ben aviat tocar al metro es va convertir per al Rafa en una feina dura: ‘era com treballar a la mina.” I va decidir sortir a la superfície. Va començar a treballar també amb altres músics en diverses formacions. Tocaven a restaurants i hotels, però res l’omplia tant com tocar al carrer.  A mesura que va tocant el Rafi descobreix la música clàssica i el folklore. “M’encanta la música clàssica, també vaig aprendre a tocar música dels balcans, també he fet teatre de carrer.”

“Vaig deixar de tocar per als turistes i ara toco als barris”

L’any 1993 aconsegueix una llicència per tocar al Parc Güell, en un bon lloc. Va ser aquí on va conèixer la seva parella actual, una guia japonesa que feia les visites al Parc Güell. La seva primera parella també la havia conegut al carrer. El Rafi es va mantenir al Parc Güell fins al 2006 quan va decidir canviar d’escenari. “Vaig deixar de tocar al Parc Güell perquè estava fart de turistes.- comenta Rafi – Igual ara no rebo tants diners perquè treballo als barris, però arribo a casa content.”  Des de fa 10 anys el Rafi toca sol al carrer. És habitual escoltar-lo tocar al Clot, al Poblenou i Gràcia.  Com ell mateix diu es converteix en la ‘banda sonora’ d’aquest espais dues hores al matí i dues a la tarda, durant cinc dies de la setmana. La resta d’hores les dedica a practicar i assajar per tenir l’espectacle preparat. “Tocar al carrer és un ofici, no pots arribar i començar a tocar sense tenir res preparat. No tothom serveix per això”, afegeix Rafi. Reconeix que treballar al carrer a l’hivern és dur, però la relació que estableix amb la gent dels barris l’escalfa. “Hi ha una dona que em porta un cafè, per Nadal em donen una ampolla de cava, un nen s’apropa i em fa un petó –  afirma Rafi –  Ara no venc els discos, els regalo, perquè la gent me’ls paga a terminis, un dia un euro i un altre dia un altre euro.”

“Tots els músics de carrer hauríem de tenir llicència”

El Rafi ara no disposa de llicència per tocar, però defensa que els músics de carrer tenen dret a tenir-la.  “Actualment només es concedeixen un centenar de llicències als músics de carrers, la majoria al Gòtic, però hi ha molts més músics tocant a molts espais de la ciutat.” Poques vegades ha tingut problemes per tocar al carrer, és per això que espera que l’Ajuntament ampliï en breu el número de permisos per legalitzar aquest tipus d’activitat al carrer.

 

Fotografia d’Alberto Sanagustín