Un país que no existeix en cap mapa

Hanna Jarzabek retrata el dia a dia dels transnistrians

Com es viu en un lloc que no existeix oficialment en cap mapa del món? Quin és realment el preu de ser un pària dins la Comunitat Internacional? Aquestes preguntes van servir a la fotoperiodista Hanna Jarzabek com a punt de partida per retratar el dia a dia dels transnistrians.  Una mostra que es pot veure aquests dies a Can Basté i que porta per títol ‘Fuera del mapa’.

Amb la caiguda de la Unió Soviètica, algunes de les antigues repúbliques soviètiques van entrar en una espiral de conflictes ètnics i lingüístics de la nit al dia. Aquestes repúbliques van buscar establir les seves identitats nacionals convertint-se en nous estats, amb la idea promoguda per l’URSS de trencar el multiculturalisme. Algunes regions, com el és cas de Transnístria van decidir seguir el seu propi camí i declarar unilateralment la independència. Gairebé trenta anys després, aquestes regions, considerades per la Comunitat Internacional com a separatistes, encara no han obtingut reconeixement com a tal.

Per a preservar el seu idioma i identitat russa, Transnístria es va separar unilateralment de Moldàvia en 1990. Dos anys més tard, els seus habitants van haver de defensar amb les armes el que ara consideren el seu país. De cara a dins, Transnístria té totes les característiques d’un estat: govern, moneda, passaport, fronteres i forces armades; no obstant això, per al món exterior no existeix. “Tenen el seu sistema educatiu i moneda pròpia, però ambdues no estan reconegudes. Per tant per fer qualsevol transacció depenen dels bancs russos.”- explica Hanna Jarzabek – “Tenen el discurs de ‘tenim tot, la nostra moneda, les forces armades …’ com si fos un país normal. Però se n’adonen que tot això és paper mullat, perquè a la vida pràctica no els hi serveix.”

La solució sempre és dependre d’un passaport moldau o rus, convalidar els estudis a Moldàvia o dependre de la sanitat i les pensions russes. Per als transnistrians és tan sols una qüestió pràctica, assegura Jarzabek: “Se senten molt patriotes per el sentiment d’identitat no és tal com nosaltres l’imaginem, per exemple, per a ells no hi ha cap inconvenient en tenir passaports d’altres països, tot al contrari, els necessiten perquè sinó, no podrien viatjar. Tenen un passaport transnistrià, però no està reconegut.”

La separació unilateral de Moldàvia va crear una espècie de bombolla, on el no reconeixement i uns llimbs legals permeten negocis opacs i dubtosos, obrint pas a la pobresa i a les desigualtats. En el passat, era la regió més pròspera de Moldàvia. Avui la vida econòmica i política de la regió està pràcticament regida pels oligarques.

Els transnistrians retratats per Hanna Jarzabek es consideren, en general, patriotes i amants del seu país. No obstant això, la falta de treball, l’aïllament i la difícil situació econòmica empenyen a molts a emigrar. “Ells només volen viure de manera normal, volen viatjar com qualsevol, comprar com qualsevol. I sobretot tenir treball i prosperar. La població està envellint perquè cada any el 15% de la població activa marxa de manera permanent.”, assenyala la fotoperiodista.  A poc a poc la regió es va despoblant, deixant enrere nens i avis. A Transnístria no hi ha perspectives de canvi en un estat dominat, a més, per oligarquies. I alguns transnistrians ja es comencen a qüestionar el preu del patriotisme.

 

NouBarris.Net

Vols rebre el butlletí?

Política de privacitat

Ús de "cookies"

Aquest lloc web utilitza "Cookies", pot veure la política de "cookies", aquí.

ACEPTAR
Aviso de cookies