Històries de Covid-es: autònom i president del Bàsquet Canyelles

David Gutiérrez afronta la incertesa econòmica i esportiva

Hem superat el primer mes del confinament causat per la Covid-19. Dies d’incertesa i prudència, i sobretot, de quedar-se a casa pel bé de tots i totes. Des de NouBarrisNet hem volgut obrir una finestra i colar-nos en diverses llars noubarrienques per descobrir com s’està vivint aquest temps tan excepcional. Cada dia us apropem el punt de vista particular de veïns i veïnes que viuen la crisi des de la primera línia, dins les UCI, col·laborant en una de les xarxes de suport, fabricant mascaretes, darrere el mostrador d’una farmàcia, o aportant la seva feina artística per fer més lleugera la clausura, entre d’altres. Dibuixarem un prisma en què viurem en primera persones les preocupacions, la professionalitat, l’optimisme, l’entrega i la solidaritat dels noubarriencs.

Us expliquem avui el cas de David Gutiérrez, un veí de Canyelles que combat amb un somriure una situació preocupant per a tres dels eixos de la seva vida: el negoci, el club de bàsquet i la família. Es va anticipar a la crida al confinament, i ja el 12 de març va suspendre visites comercials i entrenaments, després que amics de la Xina i d’Itàlia el van advertir de l’excepcionalitat del brot. “Al principi, t’espantes. M’alertaven que les coses anaven molt malament i que era greu. Però jo aquí veia la situació diferent perquè aquí es continuaven fent manifestacions i jugant partits de bàsquet, però quan em va trucar una amiga des d’Itàlia plorant i horroritzada,vaig decidir suspendre-ho tot.”, explica.

 

 

Com a autònom és un sotrac important, ja que ha estat un dels col·lectius més perjudicats. Ha de continuar pagant els impostos però no genera ingressos. “Em dedico al negoci immobiliari i de turisme rural. Si a l’empresari, no li donen la possibilitat de treballar, l’empresa s’enfonsa. Aquí és on ha d’entrar el govern. Anuncien ajudes, però crec que he llegit més en aquests dies de confinament que en els darrers anys: el BOE, decrets… i arriba una informació i et diu que tens de termini 4 o 5 dies. El meu gestor porta un munt d’empreses. Et tornes boig.” Creu que el barri està complint bé el confinament. “Nou Barris ho està portant el millor que pot. També és cert que no tothom ha deixat de treballar. Que no s’han pogut quedar a casa, encara que tenen situacions complicades, persones que estan en risc, però els han obligat a anar a treballar.”

Tampoc és fàcil mantenir la moral de l’entitat que presideix, el Club Bàsquet Social Canyelles. Les videotrucades o els grups de conversa ajuden però també troba a faltar companys i amics. El principal objectiu ara és mantenir el contacte emocional, ja que continuar amb l’activitat és difícil. “Hi ha gent del club que hi viu cinc persones en un pis de 40 metres quadrats, amb tres nens. Quines dinàmiques pot fer aquest jugador? Sí que fan classes de zumba,  o altres exercicis, però fan el que poden.”

Tots aquests tràmits els ha de conciliar amb tenir cura de la família. Viu amb els  pares, que per edat són població de risc, i amb la seva germana, que té una malaltia autoimmune, el lupus. “Els metges ja li van dir de seguida que no sortís al carrer. De quatre que vivim a casa, tres persones tenen una situació que els obliga a tenir més precaucions. Em carrega més responsabilitat. Així que ho visc amb una mica de nerviosisme i cautela, encara que s’ha d’intentar mantenir el somriure. Aportar el nostre gra de sorra de positivitat. No sabem què vindrà, no ens posem en els pitjors dels casos, el que vingui ho afrontarem però mentrestant estar alegre, buscar dinàmiques familiars…”. S’encarrega, doncs de totes les compres. “He sortit tres vegades i carrego molt perquè, a més, això m’ha agafat en un moment en què estava mirant un cotxe, perquè el meu era contaminant i no el podia fer servir”. Sobretot extrema les precaucions i la desinfecció. Però no perd l’humor i fa broma per com li quedaran les mans de tant rentar-les.

Davant tot aquest panorama, manté l’optimisme tot i que reconeix desgast psíquic. “En la meva posició familiar, d’autònom i de president d’un club, crec que el primer que faré quan surti d’aquí és visitar un psicòleg que em doni un cop de mà, perquè acabem una mica bojos.” Tot i així, treu aprenentatges d’aquesta experiència: “Trec en positiu que la malaltia és per a tothom, rics o pobres, tots som iguals, i també valorar la quantitat de moments que no hem valorat: com un entrenament que et feia mandra, o la família i els éssers estimats, les aficions… Crec que molta gent hem après, a deixar a un costat el que no ens omple, i gaudir al màxim  del que t’agrada. Perquè mai saps quan te n’aniràs. Tinc moltes ganes de sortir del que m’omple, i el que no m’ompli, fora.”

NouBarris.Net

Vols rebre el butlletí?

Política de privacitat

Ús de "cookies"

Aquest lloc web utilitza "Cookies", pot veure la política de "cookies", aquí.

ACEPTAR
Aviso de cookies