Històries de Covid-es: dins la UCI
Mònica de San Nicolás, veïna del Turó de la Peira i infermera a primera línia a l’Hospital de Sant Pau
Hem superat el primer mes del confinament causat per la Covid-19. Dies d’incertesa i prudència, i sobretot, de quedar-se a casa pel bé de tots i totes. Des de NouBarrisNet hem volgut obrir una finestra i colar-nos en diverses llars noubarrienques per descobrir com s’està vivint aquest temps tan excepcional. Cada dia us apropem el punt de vista particular de veïns i veïnes que viuen la crisi des de la primera línia, dins les UCI, col·laborant en una de les xarxes de suport, fabricant mascaretes, darrere el mostrador d’una farmàcia, o aportant la seva feina artística per fer més lleugera la clausura, entre d’altres. Dibuixarem un prisma en què viurem en primera persones les preocupacions, la professionalitat, l’optimisme, l’entrega i la solidaritat dels noubarriencs.
Avui ens posem a la pell d’una de les infermeres que ho donen tot per tenir cura de les persones malaltes de coronavirus. Mónica de San Nicolás viu al Turó de la Peira i només trenca el confinament per anar a comprar i per afrontar llargues jornades a l’UCI de l’Hospital de Sant Pau. Fa 18 anys que treballa com a infermera, amb una formació i una experiència amplíssima. Tanmateix, reconeix que la crisi de la Covid-19 ha estat un xoc que ha obligat a modificar-ho tot a corre-cuita per poder fer-hi front. Des de multiplicar les unitats de cures intensives amb la transformació d’espais que abans tenien altres utilitats a adaptar horaris i sistemes de treball. “Ara treballem tres dies i descansem un dia per poder suportar el ritme de treball. Vivim situacions molt dures, no només a nivell físic, que acabem esgotades, sinó a nivell mental. Hem viscut situacions que mai havíem imaginat haver de viure a nivell professional. Mai m’hagués imaginat veure persones morir sense poder estar amb família, gestionar l’angoixa. A vegades la situació és complicada, ens sobrepassa a tots.” La gestió d’aquesta angoixa la porten una mica millor des que han entrat les tauletes i poden posar en contacte malalts i famílies a través de les videotrucades. ”El vessant humà sempre ha estat important però ara té encara més importància. Les famílies ho agraeixen moltíssim, i nosaltres ho notem en la recuperació del pacient. És com un medicament, una recàrrega d’energia que li donem, poder veure a les famílies, als néts, poder estar en contacte amb ells encara que sigui a través d’una pantalla.”
Totes aquestes vivències i angoixes, a més de les pròpies, també les ha de gestionar Mónica quan torna a casa. Viu sola. “Fa un mes que no veig a la meva família, els pares, les germanes i els nebots… estem en contacte telemàticament, però no ens veiem en persona.” Com molts altres veïns, també surt al balcó a les 20h a aplaudir. “Aplaudeixo els meus companys, l’equip mèdic, l’equip d’infermers, d’auxiliars, de neteja, de sanitaris, de zeladors, aplaudeixo les caixeres del supermercat que ens reben cada cop que anem a comprar; el servei de neteja dels carrers de Barcelona que mantenen els carrers nets; tota la gent que està posant el seu gra de sorra; aquests nens que estan complint el confinament com ningú, que es mereixen un premi; i a cadascú de nosaltres. És un aplaudiment comunitari per a totes les persones que estem contribuint en aquesta situació.”