Històries de covid-es: escola confinada

Joan Artigal,director de l’IE Trinitat Nova “Una pantalla no és una escola”

Des de NouBarrisNet hem volgut obrir una finestra i colar-nos en diverses llars noubarrienques per descobrir com estan vivint els veïns i veïnes aquest temps tan excepcional. Cada dia us apropem un punt de vista particular i les preocupacions, la professionalitat, l’optimisme, l’entrega i la solidaritat dels noubarriencs.

Al capítol d’ahir vam abordar la part més comunitària de l’Institut Escola Trinitat Nova. Avui completem la visió des del punt de vista educatiu amb el director del centre, Joan Artigal. Des de casa vetlla pel benestar dels alumnes i famílies, tant per les necessitats bàsiques com les emocionals, tecnològiques i educatives. “Aquests dies estàs més connectat, però et dona la sensació d’estar més sol que mai, i sempre cansat.”

L’inici del confinament

Artigal lamenta la manera com es van tancar les escoles. Creu que s’hauria pogut preveure abans i sobretot, avisar les escoles amb temps perquè es poguessin avançar a la nova situació. “Va ser d’un minut per l’altre. El conseller  va dir que tancava les escoles i no ho va dir a les escoles, ho va dir a les 16h per la televisió. Nosaltres plegàvem a les 16.30h. La intuïció dels darrers dies ens deia que alguna cosa s’estava coent, i per això aquell matí ja vam començar a pensar quines coses podríem fer si la setmana següent o a l’altre hi hagués confinament. Quan vam sentir que ja ens confinaven, ens vam posar a fer fotocòpies i indicacions per a cada nen. I això és el temps que vam tenir. Va ser una reacció preciosa perquè les 60 persones de l’escola ens vam posar a treballar com a bojos i en un parell d’hores ja teníem fet paquets individualitzats, amb propostes, amb algun llibre per a cada nen.”

“Una pantalla no és una escola”

Adaptar la manera de treballar de l’institut escola a la comunicació a distància ha estat un altre obstacle, que intenten solucionar amb trucades freqüents a les famílies. “Nosaltres apostem fort per una acció presencial, col·lectiva i comunitària. L’escola és el lloc on ens podem tocar, trobar i construir coses. I d’aquesta manera el que fem és individualitzar els alumnes. Ara intentem saber què necessita cadascun dels alumnes, com l’ajudem a ell i la família.”

Han reivindicat que els alumnes puguin tenir ordinadors i connexió a internet. “Hi ha una bretxa i els nostres alumnes han de tenir els mateixos drets que qualsevol altre alumne de Catalunya.” Tanmateix, com explicava en el capítol d’ahir Otger Cano, de l’equip comunitari del centre, prioritzen el benestar bàsic i emocional per davant dels avenços en el programa educatiu. “Tenim infants amb necessitats alimentàries, perquè les seves famílies en aquests moments no tenen ingressos ni saben d’on treure’n. I és una de les coses que nosaltres preguntem quan truquem. De què servei que els fem una super classe per internet o que els enviem uns super ordinadors si no han pogut dinar? A més, si acompanyem els alumnes en aquesta excepcionalitat perquè en tinguin una experiència enriquidora, que la puguin entendre i puguin veure que d’això n’estan aprenent coses, d’això n’haurem tret una part positiva.”

La motxilla

Artigal i l’equip que coordina tenen el repte d’evitar el màxim possible conseqüències psicològiques o emocionals en els alumnes. “Quan tornin els alumnes a les escoles, tindran una motxilla molt gran. Quan truquem, no truquem per posar deures, truquem per formar part d’aquesta motxilla, per compartir aquest espai i que vegin que no estan sols, que ho estem vivim amb ells. Hem d’entendre cada alumne, quina situació està vivint. Així podem fer propostes que els serveixin per aprendre. Haurem d’aprendre a ser més autònoms, a organitzar-nos, a tenir paciència, a que les coses que volem no sempre les podem tenir immediatament. Si no fem que els alumnes reflexionin sobre el que està passant, no estarem fent una bona tasca educativa. Després ja tindrem molts recursos d’internet.”

El retorn a les aules

Un dels grans neguits de les famílies durant el confinament és saber quan tornaran els nens i nenes a les escoles. Joan Artigal ho desitja però, d’altra banda, el preocupa com serà aquest retorn. “Ens ve una època en què tot serà diferent. Ningú ens diu que al setembre puguem estar a classe tranquil·lament amb els alumnes. Haurem de mantenir distància social? Com actuarem quan un nen tingui tos? Com actuarem quan una família tingui positius? Hi haurà una sèrie d’elements que canviaran totalment la nostra manera de fer. I ens podem trobar, de nou, el curs vinent,amb moments de semipresencialitat o no perquè l’autoritat sanitària ens digui que no podem anar a l’escola o que hi hem d’anar per torns.”

Tancar el curs

Encara no està clar quan i com tornaran, però per a Artigal, el comiat del curs s’ha de fer. “Hem de tancar el curs? Sí. Ho hem de tancar presencialment? Tant de bo. El retorn a les escoles l’hem de fer, hem de tenir moments presencials. El que no crec que tinguem seran moments en grup. Els tindrem individualment, en petits grups. Però el sentiment de pertànyer és el que ens han robat. No ens van deixar acomiadar-nos i és tan important dir adeu…”

La vida no són pantalles

Sap del que parla. Actualment en Joan viu el confinament sol i ha hagut de renunciar a les seves aficions: construir capgrossos i dibuixar paisatges. Però el que més troba a faltar és el contacte humà: ”Trobo a faltar una barbaritat les abraçades i els petons. Poder tocar a les persones que estimes o amb qui fas espais de vida. No pot ser que tot sigui pantalla a la vida, jo necessito tocar, tocar per fer coses, tocar fang, tocar paper, dibuixar… i són coses que ara trobo molt a faltar. “

NouBarris.Net

Vols rebre el butlletí?

Política de privacitat

Ús de "cookies"

Aquest lloc web utilitza "Cookies", pot veure la política de "cookies", aquí.

ACEPTAR
Aviso de cookies