Històries de covid-es: sobreviure a la malaltia

Javi es recupera aïllat a casa seva després de deu dies ingressat i molta por

Des de NouBarrisNet hem volgut obrir una finestra i colar-nos en diverses llars noubarrienques per descobrir com estan vivint els veïns i veïnes aquest temps tan excepcional. Cada dia us apropem un punt de vista particular i les preocupacions, la professionalitat, l’optimisme, l’entrega i la solidaritat dels noubarriencs.

El testimoni d’avui és un veí de les Roquetes que ha sortit fa uns dies de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Tot i ser jove, 40 anys, Javi es va contagiar de la Covid-19 i van haver-lo d’ingressar. Una experiència gens agradable de la que només recorda amb un somriure l’atenció de tot el personal. “Jo era dels que li havia tret una mica la importància a tot plegat. Deia ‘bé, és una grip més’. I ara puc confirmar que no és una grip més. Vaig arribar a tenir por.” Ara es troba en un doble aïllament. Confinat, i aïllat dins casa seva durant quinze dies per no contagiar la seva parella.

Javi no sap on ni quan es va contagiar. Assegura que al principi no tenia gaire símptomes, tan sols unes dècimes que es van mantenir durant diversos dies. Això va fer que truqués al CAP, des d’on el van recomanar que s’aïllés per evitar propagar el virus, si fos el cas. “Però als dos dies vaig començar a sentir dolor en un pulmó. Em van fer una radiografia i em van detectar una pneumònia lleu. Vaig continuar aïllat a casa fins que, cinc dies després, a més del dolor, ja em costava respirar. Em van enviar a fer una segona radiografia. Per sort, em vaig emportar el carregador del mòbil, i sort, perquè ja no vaig tornar a casa. Em van enviar a ingressar directament. I des que t’ingressen fins que els metges truquen a casa teva, com estan tan desbordats, passen tres dies. Si no hagués portat el carregador, no hauria pogut avisar a la meva parella”.

Deu dies ingressat

Javi va empitjorar als dos dies d’arribar a la Vall d’Hebron en una matinada en la qual confessa que va sentir molta por. “Tenia molt dolor al pulmó i gairebé no respirava. Em van haver de posar oxigen. Aquella nit em vaig espantar molt, i te n’adones que no és una grip, que és un altre tipus de malaltia.” Dins la gravetat, no el van haver de sedar, però recorda els primers d’aquells dies entre somnis. “Passava el temps dormisquejant. No soc una persona de dormir. Tenia les energies molt baixes i estava deu minuts despert i em tornava a adormir quinze minuts. Els dies passaven ràpid. Quan comences a sentir-te millor, la noció del temps s’alenteix i els darrers dies sí que es feien llargs.”

Es va haver d’acostumar a trobar-se entre persones completament cobertes, a les quals només podia reconèixer per la veu. “El que vaig a tenir en favor va ser que quan era a planta, es repetien sovint els mateixos infermers, així que arribes a reconèixer-los i em vaig aprendre els noms de tots, dels infermers, de l’ajudant d’infermer… però els primers dies no saps qui és i qui no. Venen dos segons i no els veus la cara, només escoltes les veus.” Ara els recorda amb estima, pel bon tracte que va rebre per part de tothom. “Es troba a faltar la família. Però s’ha de destacar la qualitat humana dels metges, infermeres, etc. Que em va meravellar. No és només que es tractessin bé, professionalment, sinó la calidesa humana. Fins i tot el personal de neteja s’aturava i et deia algunes paraules d’ànim. És una cosa que em va agradar molt.”

La recuperació

Segons va anar millorant, li van anar retirant l’oxigen. També va reprendre de mica en mica el contacte amb l’exterior a través del mòbil. Un fet que el va ajudar molt a recuperar l’energia. “Soc cristià evangèlic, i m’arribaven molts missatges de gent que estava pregant per mi. Els quatre primers dies no vaig mirar el mòbil, no tenia energia, però després sí i és bonic veure la quantitat de gent que t’estima. Ajuda molt. És dolorós no estar amb la família però també et sents acompanyat.”

La tornada a casa

L’alta va suposar per a Javi una contradicció. D’una banda estava encantat d’haver superat la crisi i de tornar a casa, però per contra, l’espantava la idea d’una recaiguda. “Tenia una sensació de… i si passa res a casa? A l’hospital tenia els metges i estava segur, si passava qualsevol cosa, hi eren els metges. Vaig estar fins al dia abans de sortir amb oxigen. Em feia una mica de por tornar a casa i que allà no tingués oxigen, però l’adaptació va ser genial. El primer dia em sentia molt cansat, però en arribar a casa vaig deixar de tenir febrícula. I cada dia respirava millor. Ara puc respirar fons i aguantar més la respiració. Noto avenços i això m’alleuja.”

Ara comença un altre procés, aïllar-se quinze dies per evitar contagiar la seva parella o qualsevol altre personal. “Estem tots aïllats però jo encara haig de prendre unes altres mesures. Per exemple quan vaig al servei haig de desinfectar, la meva parella està dormint en una altra habitació. Si no ho pogués fer a casa, per aquests 15 dies m’haurien enviat a un altre hospital més petit o algun dels hotels habilitats per a això.”

L’església virtual

Un gran suport per a ell és haver reprès el contacte amb la seva comunitat protestant, l’Església 9 Barris. A manca de poder celebrar el culte al seu espai, ho fan a través d’internet, amb la plataforma Zoom. “Així torno a estar connectat amb l’església. I després entre setmana tenim les que anomenem ‘cèl·lules’ o grups de connexió, són grups més petits de l’església. Llegim la Bíblia i comentem coses, i sobretot ens preguntem com ens trobem.” Per a ell, aquesta tasca l’omple en temps de solitud. També la feina que fa amb els adolescents. “Durant l’any treballem amb adolescents de la nostra església d’entre 14 i 16 anys. Fins ara havíem tingut contacte amb ells per Whatsapp, però a partir d’ara també tindrem contacte amb ells tots junts a través de Zoom, també. És un contacte diferent però almenys ens connectem amb ells.”

Aprenentatges de tot plegat

Han estat dies durs per a Javi i el seu entorn, però en treu conclusions positives: “A nivell positiu, he après a valorar més la senzillesa de les coses. Moltes vegades li donem massa importància a coses superficials. I a nivell cristià, a dependre més al Déu en què jo crec. Jo soc una persona ansiosa, que em vull encarregar de tot, i he après a relaxar-me una mica i a dependre una mica més de Déu i a valorar les coses. Moltes vegades tenim tot el necessari i no ens n’adonem. Estem pensant en comprar això i allò. És una pausa que necessitàvem nosaltres i la natura. Mira els dofins al port de Barcelona. Que estiguem un temps ocults, és una part positiva, de neteja. Un temps perquè tothom puguem reflexionar. Valorar la família, ara que hem de ser lluny, els amics, coses importants que donem per descomptat i no les valorem. I rebaixar l’ansietat.”

NouBarris.Net

Vols rebre el butlletí?

Política de privacitat

Ús de "cookies"

Aquest lloc web utilitza "Cookies", pot veure la política de "cookies", aquí.

ACEPTAR
Aviso de cookies