Històries de Covid-es: les preinscripcions escolars telemàtiques

La Mercè i la seva parella van haver de canviar visites a les escoles per la consulta de webs i vídeos dels centres, i el boca-orella de famílies

Des de NouBarrisNet hem volgut obrir una finestra i colar-nos en diverses llars noubarrienques per descobrir com estan vivint els veïns i veïnes aquest temps tan excepcional. En cada entrega us apropem un punt de vista particular i les preocupacions, la professionalitat, l’optimisme, l’entrega i la solidaritat dels noubarriencs.

La Mercè Manso i la seva parella acaben de fer la preinscripció escolar per a la seva filla. Una decisió important que han hagut de prendre sense poder visitar presencialment els centres a causa de la crisi sanitària. Tota una decepció per a una professional del sector. Treballa- ara des de casa- com a orientadora educativa d’un institut de Nou Barris.

El confinament va acabar amb la idea que la Mercè i la seva parella tenien per a l’hora de triar l’escola de la seva filla, que el proper curs començarà P3. La Covid-19 va anul·lar totes les jornades de portes obertes. “Ens va saber greu no poder veure els centres. Ens imaginàvem: anirem a veure els centres, ens fixarem en les metodologies -com a defecte professional-, miraràs les instal·lacions, i com treballen, el projecte educatiu… Però les escoles públiques que volíem anar a veure no havien fet les portes obertes encara. Ens vam replantejar les visites mirant els webs dels centres per veure la línia de treball, i al mateix temps, en alguns centres, van fer vídeos, amb els quals et presentaven l’escola. Amb aquestes visites virtuals, els webs dels centres i el boca-orella, perquè sempre t’informes un mica entre famílies, ens vam fer una idea de quins centres eren els que més s’adequaven per a l’educació que volem per a la nostra filla. Et queden moltes preguntes a l’aire i depèn molt del que et diguin altres famílies. Però que t’ho digui altra família no deixa de ser el seu punt de vista i un criteri subjectiu.”

Tràmits telemàtics

Reconeixen que per a ells va ser més complicada la decisió de quina escola triar, que no pas els tràmits de preinscripció. En bona part, per l’experiència laboral de la Mercè. “Conec com són els formularis, i quins requisits es necessiten. Però sí que m’he trobat amb altres mares, de l’escola bressol per exemple, que tenien molts dubtes sobre quina informació havien de portar, o que hi havia terminologia que no sabien què era, i no tenien un acompanyament per poder omplir els formularis. S’ha de dir, però, quan vam fer la sol·licitud, en el full de l’ordre de preferència vam fer una cosa malament i ens van escriure rapidíssim perquè ho corregíssim. I una altra escola, pel que em va dir una família, s’havia ofert a ajudar a omplir els tràmits. Al principi també hi va haver una mica de desinformació perquè es va dir que potser hi hauria alguns dies per poder fer la inscripció de forma presencial, però no se sabien quins dies, i que aleshores podria haver una mica de caos… i en moment així, que has de prendre decisions que són importants, t’arriba una mica l’estrès de com podia sortir tot plegat.”

Conciliació laboral i familiar en confinament

Aquests mesos la Mercè ha continuat teletreballant des de casa, combinant-se per tenir cura de la seva filla, amb la seva parella, que està fent rehabilitació per recuperar-se d’una lesió. “La nena dorm una hora i mitja de migdiada, aquell és el temps que tinc més tranquil. Ens hem hagut de compaginar i quadrar horaris perquè la meva filla no destaca per ser una admiradora de la contemplació. Necessita activitat i que algú sigui al seu costat acompanyant-la. També ajuda que tenim la gran sort de tenir una terrassa. Potser, en altres circumstàncies, la situació podria haver estat més insostenible. També, al principi, hi havia la part d’intentar quadrar els horaris i la por de com organitzar els àpats, comprar el menjar i les coses bàsiques, intentant sortir el mínim, mínim, mínim, perquè a mi em feia cosa, em feia por, tant per mi com per la meva filla. I també pensant com ajudar la família, els meus pares, perquè també estiguessin atesos sense que ells s’exposessin.”

En les hores que la parella la substitueix amb la seva filla, la Mercè continua fent el seguiment als alumnes de l’institut, com a orientadora educativa. Una tasca que qualifica de complicada amb la distància i la manca de recursos d’algunes famílies. “Soc en un institut on hi ha tot un seguit de necessitats educatives, de falta de recursos tecnològics de les famílies, o dificultats de les famílies per fer el suport als alumnes. Amb la distància, a la que han perdut el contacte físic amb els referents educatius del centre, fer el seguiment és difícil. Ho intentem fer des de casa, però per molta força de voluntat i que intentes buscar recursos, adaptar continguts i el suport socio-afectiu que fem, és molt complicat. Hem dividit els grups en tutors i subtutors i l’alumnat rep cada setmana una trucada d’algun professor del centre. Treballes una mica per fascicles, vas rascant hores quan pots.”

Els dubtes del proper curs

Són moltes les incògnites que envolten la Mercè pel que fa al proper curs, tant professionalment com des del punt de vista de mare d’una nena que comença el segon cicle d’educació infantil. “Ha sortit el conseller a donar informació per al juny i supòsits per al setembre. Els centres tampoc saben com podran estar. I amb les mesures que diuen, deuen estar mirant com organitzar-se per les hipotètiques mesures que es volen prendre.”

Casals d’estiu i conciliació

Com a membre de l’AFA de l’escola bressol, ha patit ja aquests dubtes en relació amb els casals d’estiu. “No s’ha sabut si podíem fer casal d’estiu fins fa dos dies. Anàvem a inscriure la nostra filla però al final no la inscriurem. També és cert que el meu calendari laboral coincideix amb el calendari acadèmic per tant em puc permetre que la nena no estigui a cap activitat a no ser que sigui per un interès de creixement personal. No obstant, el casal sí que es farà perquè hi ha prou demanda. He parlat amb famílies i la demanda no és perquè els interessi per inquietuds educatives o socials, que el nen pugui créixer, sinó que és per un tema de conciliació laboral.”

Reflexions des del confinament

Confessa que no ha tingut temps per filosofar. “Veus molta gent que ha fet una introspecció en la vida i tal… i jo pensava… no hi ha temps. Seran ells que tenen temps per fer introspecció, jo no. I m’ha fet replantejar el tema del temps. Tenir temps per a mi, i com ocupes el temps o mal ocupes el temps, a vegades, a nivell personal. I a nivell laboral, la reflexió més en positiu és que s’han pogut establir una tipus de vincles amb famílies, que potser d’altra manera no hauries aconseguit perquè no tenies tant contacte seguit. L’equip d’orientació sí que tenim més contacte amb la família, però molta gent del claustre, com ara s’han fet tutors i subtutors, han tingut una relació humana amb l’alumnat que d’altra manera potser no pots tenir perquè és una altra dinàmica.”

I si hagués de formular desig, el té clar. “El que m’agradaria seria tornar a la normalitat. Però una normalitat, normalitat, no una nova normalitat i no sé quines històries. Poder tenir la llibertat de poder fer el que volgués, dins el que abans podia fer. Agafar les claus, la bossa i la nena, o no, i sortir de casa. I no  haver-me de preocupar de com surto, d’on vaig, de què està fent la gent, perquè hi ha gent responsable però també gent molt irresponsable i a mi això em genera inquietud.” És conscient, però, que no tot serà positiu quan es tornin a obrir les portes de casa. “Em genera inquietud pel barri i el districte on som, on no hi ha recursos. Hi havia necessitats vitals però ara s’han agreujat.”