Ca l’Oliveres, una joia modernista de Can Peguera
La casa es va construir fa uns 110 anys en els terrenys de la masia de Can Quintana
Ca l’Oliveres és una petita joia modernista construïda fa uns 110 anys en terrenys de la masia de Can Quintana. Aleshores era una zona despoblada on es començava a edificar torretes. L’impressor reial i vaticà Vicenç Oliveres va apostar per la zona i va construir una casa peculiar plena de blacons i taulades, per deixar enrera el carrer d’Aragó. Hi va viure només 7 anys i després de diverses generacions, la família va cedir la casa a l’Ajuntament de Barcelona.
La casa va ser construïda al peu d’un torrent entre els anys 1905 i 1908 al lloc on actualment conflueixen el passeig d’Urrútia i el passeig Universal. Poc abans, el 1902, el darrer propietari de la masia de Can Quintana, Josep Maria d’Espanya, havia començat a vendre terres per saldar deutes, i dos terratinents de l’època, Climent Guix i Pere Borràs, les compren per parcel·lar i urbanitzar. Aquestes parcel·lacions i el disseny de les cases van ser encarregats a l’arquitecte modernista Josep Graner, autor, per exemple, de la Casa Fajol (popularment coneguda com a “Casa de la Papallona”), entre moltes altres joies modernistes de Barcelona, Montcada i Reixac, Sitges i La Garriga.
Vicenç Oliveres, propietari d’una empresa d’impressió que treballava per al Vaticà i la Casa Reial, adquireix una d’aquestes parcel·les. De fet, en compra dues en trobar-se amb un petit problema: l’aqüeducte de l’actual Parc Central travessa el solar pel subsòl. Així doncs en compra dos, per deixar lliure el tros de terreny per on passa soterrat l’aqüeducte. “El senyor Oliveres se n’adona que en el plànol hi ha un aqüeducte, que és actualment l’aqüeducte que passa pel Parc Central. – explica en Jordi Sànchez, de l’Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris – Un aqüeducte que passava enmig de la seva propietat. Per aquest motiu decideix comprar dues parcel·les. La casa ocupa una part del solar i, precisament, la part on està l’aqüeducte és la part que es queda com a pati.”
Solventat aquest problema tècnic, Josep Graner li dissenya una casa ben peculiar, plena de taulades i balcons que mira cap a l’actual Horta. Una curiositat de la casa era que no disposava de llum elèctrica, sinó de llum de gas. Això sí, estava ben proveïda d’aigua gràcies al torrent que baixava des de la Mina de Can Santgenís (a l’actual plaça de Karl Marx). Tot i que a poc a poc es va poblant la zona, la casa es deixava veure i reconèixer. Però Vicenç Oliveres hi viu només uns 7 anys, abans de morir. I tan sols unes quantes generacions d’Oliveres hi van viure des d’aleshores, fins que decideixen als anys 80 cedir la propietat de la finca a l’Ajuntament. L’any 2012 l’Ajuntament va rehabilitar l’edifici, que es troba catalogat dins del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona, com a equipament residencial educatiu, i hi va construir a continuació uns pisos tutel·lats per a gent gran que actualment, amaguen la visió de la casa des de Nou Barris. Només des d’Horta, districte amb el qual fa frontera, es pot divisar i gaudir l’encara esplendor de Ca l’Oliveres.