La vaga de la Harry Walker
La vaga de la Harry Walker va durar 62 dies, entre desembre de 1970 i febrer de 1971. Els treballadors, com la Paqui Jiménez, van decidir revelar-se contra les dures condicions laborals que els imposava l’empresa.
“Entrava a les 6 del matí i sortia a les 14h de la tarda, teníem 20 minuts per esmorzar. En aquell temps tenia uns vint anys i per treure’m una mica de sou havia de treure el tope de feina marcada, i era una situació de total d’esclavitud. Jo era una persona que físicament no podia donar més, posava tota la meva força perquè tenia la responsabilitat de treure la prima no només per a mi, sinó per a la resta de les companyes. Quan m’aixecava de la cadena de muntatge per anar al lavabo les cames em feien figa.”
Jiménez treballava en un soterrani sense ventilació, molt a prop dels forns de la fàbrica, inhalant els fums contaminants que es desprenien. Com la resta de treballadors va veure que cada cop l’exigència per les primes era més elevada.
“Un dia, en els 20 minuts de descans que teníem per esmorzar, vam decidir fer aturades. Primer van ser petites aturades, que finalment van culminar en una vaga que va durar 62 dies, des del 16 de desembre de 1970 fins al 15 de febrer de 1971.”
Aquesta va ser una de les vagues més importants dels darrers anys del franquisme. Per la seva durada, per les repressions que hi van haver i pel suport que va rebre per part d’empreses tant nacionals com internacionals, com ara La Maquinista Terrestre i Marítima i la Solex de França i Torí (Itàlia).
“Ens trobàvem en un context polític molt difícil, amb un estat d’excepció, pel tema del terrorisme. Les assemblees es feien de manera clandestina a l’església del carrer de Viladrosa. Tenia molta por que m’agafessin i que m’obliguessin a delatar a altres treballadors. També hi havia cert recel entre alguns treballadors, ja que hi havia esquirols dins el moviment.”
Al febrer, els treballadors van entrar de nou a la fàbrica.
“Vaig entrar amb el cap baix, i amb por de les possibles represàlies. No vaig aguantar molt més, al cap d’un mes i mig vaig marxar a treballar a una altra empresa.”
Finalment, la Harry Walker va tancar. A banda de la vaga se li va sumar, amb el temps, les constants queixes veïnals per l’elevada contaminació que generava.